La cadena global de cures i el futur de la dependència: una reflexió des de l’experiència
Després d’anys treballant en l’atenció a persones grans, hi ha una pregunta que em ronda sovint el cap: qui cuidarà de nosaltres i en quines condicions ho farà? Durant dècades, he vist com les cures s’han anat transformant, però sempre dins d’un esquema de desigualtat on la conciliació d’algunes es construeix sobre la precarització d’altres. L’atenció a la dependència és un dels grans reptes del present i del futur, però encara no tenim un model sostenible i just. El que tenim és una cadena global de cures que trasllada la càrrega d’unes dones a altres, sense canviar de veritat les regles del joc.
L’envelliment de la població a l’Estat espanyol és un fet innegable. Cada cop hi ha més persones grans amb necessitats de suport, i el sistema de cures públics i privats no dona l’abast. Durant anys, les famílies han estat l’eix central de la cura, especialment les dones, que han assumit aquesta responsabilitat sense cap suport. Però amb la incorporació de la dona al mercat laboral, la situació es va complicar: qui es quedava cuidant de la gent gran si totes havíem de treballar? La resposta, a la pràctica, no ha estat una redistribució real de les cures, sinó la seva externalització cap a altres dones, moltes d’elles migrades, en condicions laborals molt precàries.
El que he vist al llarg dels anys és que el sistema de dependència es basa en un equilibri fràgil, sostingut per treballadores que, sovint, no tenen els drets laborals garantits. A l’Estat espanyol, moltes famílies recorren a treballadores de la llar, majoritàriament dones llatinoamericanes, marroquines, filipines o de l’Europa de l’Est, per atendre persones grans amb dependència a casa. Aquest model ha permès a moltes famílies resoldre el problema de la cura, però a costa d’una profunda precarització del sector.
L’externalització de les cures no només és un problema social, sinó també un problema ambiental. En aquest model globalitzat, dones d’altres països es veuen obligades a migrar per treballar en la cura de famílies occidentals, deixant els seus propis fills i persones grans en mans d’altres dones als seus països d’origen. Aquest moviment massiu de persones genera una petjada ecològica enorme: vols internacionals continus, enviament de remeses que mantenen economies basades en la migració, i la necessitat de duplicar les cures perquè aquestes treballadores també tenen persones dependents a qui han de cuidar a distància. La cura ja no és un circuit local, sinó un engranatge global que trasllada el treball i la responsabilitat d’unes mans a altres, amb un impacte ambiental que gairebé mai es menciona.
En paral·lel, el model d’atenció residencial i domiciliària no està preparat per l’envelliment accelerat de la població. Les residències són, en molts casos, espais d’infrafinançament i precarietat laboral, amb plantilles insuficients i sous baixos. Les persones treballadores d’aquest sector pateixen estrès laboral i jornades extenuants, i el reconeixement professional de les cures continua sent molt baix. Alhora, el model residencial tradicional és altament dependent de recursos com l’energia i el transport de materials i aliments, amb un cost ambiental elevat. Els grans centres de cures massificats no són sostenibles ni a nivell social ni ecològic, però seguim reproduint-los com si fossin l’única opció.
Davant aquest escenari, és imprescindible una reflexió profunda: quin futur volem per a la cura i la dependència? Si seguim per aquest camí, en pocs anys ens trobarem amb una població envellida i un sistema de cures completament trencat, sense prou treballadores per atendre la demanda i amb un desgast ambiental irreversible. La solució no pot ser continuar depenent de la migració de dones en situació precària per cobrir les necessitats de cures.
El futur hauria de passar per una reforma estructural que posi la cura al centre. Això implica un sistema públic de cures amb serveis accessibles i de qualitat per a totes les persones, una millora de les condicions laborals de les treballadores del sector i una regulació que garanteixi drets per a totes les persones cuidadores, siguin professionals o familiars. També cal avançar cap a models de cures més sostenibles, amb residències més petites i integrades en la comunitat, habitatges col·laboratius i xarxes de suport mutu que redueixin la dependència d’un mercat laboral precaritzat.
A més, cal una transició ecològica en el sistema de cures. Això vol dir reduir la petjada ecològica del sector, evitar la hipermercantilització i apostar per models de proximitat que permetin atendre la gent gran sense haver de dependre d’un sistema globalitzat basat en la migració i el transport massiu de recursos. El futur de les cures no pot estar basat en l’explotació d’unes per garantir la comoditat d’altres.
El que he après en aquests anys d’atenció a persones grans és que cuidar és molt més que un servei: és la base del benestar social. Però cuidar en condicions dignes ha de ser un dret, no un privilegi. Si no fem res per transformar el sistema de cures avui, demà no tindrem qui ens cuidi. No podem seguir traslladant el problema d’una generació a una altra ni d’un país a un altre. La pregunta no és només qui ens cuidarà, sinó en quines condicions ho farà i quin món deixarem a les futures generacions.
Article de: Coloma Reynés, referent de Promoció de l’Autonomia (àmbit de majors i discapacitat) a Intress.
(IMATGE: una de les taules de debat del recent Observatori de Majors, convocat per Intress a Menorca).
