Un article de Meritxell Campmajó, directora del programa de Mesures Penals Alternatives d’Intress.
Ahir vaig dinar amb 6 persones. 5 dones i 1 home. Durant el dinar vam parlar de la violència sexual. Les 5 dones, totes, vam explicar episodis viscuts en primera persona de situacions on se’ns havia agredit, intimidat, violentat…el nostre company no en va poder explicar cap. A més, totes 5 vam poder exposar no només una, sinó més d’una situació, i totes viscudes en primera persona. I a més a més, cap de nosaltres s’identificava com a víctima de la violència sexual.
Ho hem normalitzat? Hem interioritzat que trobar-se un exhibicionista, que et toquin el cul sense permís, que et fiquin la mà dins el sac de dormir mentre dorms dins una tenda de càmping en uns campaments, que hagis de saltar d’un cotxe en marxa aprofitant un semàfor perquè el conductor t’està fent preguntes massa íntimes i t’agafa por…hem interioritzat que això no és violència sexual? Doncs ho és.
El nostre company no va poder explicar cap situació similar a la nostra. I mentre ens escoltava anava canviant la cara. I estava sorprès, perplex i mig avergonyit d’escoltar aquells relats, protagonitzats per homes. Ho estàvem explicant com si fossin anècdotes, batalletes viscudes… com aquell qui explica que de petita feia castells de sorra en una platja. No pot ser! Però conforme anava avançant la conversa, els episodis relatats començaven a ser més greus. I anàvem prenent consciència de la gravetat. I cap de nosaltres ni s’havia imaginat la possibilitat de denunciar cap d’aquests fets. Per això, la xifra és tant difícil de calcular.
Potser no és un tema molt agradable de parlar tot fent un dinar de feina, però és útil. Per al nostre company va ser molt revelador escoltar que totes, totes, les seves companyes de feina havien patit violència sexual. I va començar a preguntar-se si les dones del seu entorn també ho havien viscut i ell no n’era conscient.
I va connectar amb què, per força, ens havíem educat de forma diferent. Perquè us asseguro que no creixes igual tenint por de que en algun moment algú et pugui agredir sexualment que si creixes sense aquesta por. Jo sóc dona, i no sé què és caminar sola de nit per un carrer sense tenir por. Una por, la majoria de vegades imaginaria, i poc real, però hem crescut amb ella i avui en dia les dones segueixen creixent així. I això no ho podem negar.
Els agressors sexuals no són monstres, no tenen els ulls vermells ni banyes al cap. La immensa majoria conviu tranquil·lament entre nosaltres, criant-se sota un patró educatiu patriarcal, escoltant bromes i acudits de dones a qui es pot titllar d’inferiors, sentint-se suposadament més forts i competint per les seves auto-atribuïdes conquestes, pensant que seran impunes perquè “total, per tocar-li el cul no passarà res”. I arribarà un dia en què trobaran el que ells consideren o han construït falsament com una oportunitat i actuaran. I pot ser ni tan sols seran conscients que han agredit sexualment una dona. Alguns homes pensen que tenen la força i per tant, tenen el dret d’exercir-la. I això és molt greu.
Molts homes però, criant-se igualment en patrons similars, valoren, respecten i estimen les dones, per tant, és possible educar en l’amor i és possible no agredir sexualment. Es pot NO agredir. I com a societat hem de poder construir junts un nou model de masculinitat, que vetlli per la igualtat real i impulsar els homes -que són motor de canvi i que són capaços d’aturar el model patriarcal-, a qui no els fa gràcia l’acudit vexatori. Els que no veuen una oportunitat sinó que veuen una dona. Fins i tot els que banalitzen el fet per por a preguntar o per por a haver d’assumir canvis.
Però a més a més, ja no val dir-li a les nenes que es protegeixin i que si veuen un exhibicionista, marxin corrents. No val explicar que si algú els posa la mà dins el sac han d’apartar-se i no dir res, i que no es posin faldilles curtes ni tornin soles de nit … però, què estem fent?!
El que cal és dir-los, tant als nens com a les nenes, que en el sexe, com en la vida, s’han de respectar mútuament. I que si un company els posa la mà dins el sac parlin amb el monitor, i que si algú les toca: s’encarin, diguin que no i si convé, alertin a seguretat o al cambrer del bar. Que si les intimiden dins un cotxe apuntin la matricula i posin una denúncia, i que si els demanen fotografies d’elles nues a través d’internet diguin que no…
Després de dinar i acalorats en el diàleg vam demanar els cafès, i ja en aquell moment vaig percebre que alguna cosa ens remouria d’aquella conversa. Cadascú va marxar cap a casa seva. I jo, estant al tren vaig decidir que compartiria públicament aquell dinar i les reflexions que vam fer. Perquè ara ve Nadal i perquè arriba el esperat o temut sopar de feina. I, pot ser no és un tema molt oportú per parlar durant el sopar, però si ho feu, us asseguro que serà útil i sobretot molt revelador. I si com a homes, en algun moment sentiu vergonya del que us expliquen, és que ha arribat el moment de fer canvis.
