Quan cuidar esdevé feina… i la feina no sempre cuida

Per Coloma Reynés Cunill Responsable de Coneixement de l’Àrea de Promoció de l’Autonomia d’Intress 15 de juny – Dia Mundial de la Presa de Consciència sobre l’Abús i el Maltractament a les Persones Grans Cada 15 de juny parlem de violència cap a les persones majors. Parlem de maltractament físic, negligència, abús econòmic, abandó o violència psicològica. I és necessari fer-ho. No obstant això, potser ha arribat el moment de dirigir la mirada cap a una realitat menys visible: aquella violència que no deixa marques físiques, que no sempre es reconeix com a tal i que sol presentar-se sota l’aparença de la protecció. La violència que neix de les bones intencions La violència cap a les persones majors no comença sempre amb una agressió. A vegades comença quan deixem de preguntar-los què volen. Quan la seva opinió perd pes. Quan les decisions sobre la seva vida, els seus diners, el seu habitatge, la seva salut o la seva intimitat es prenen sense comptar amb elles. Amb freqüència confonem dependència amb incapacitat, compte amb control i protecció amb substitució. I aquí sorgeix una de les principals contradiccions del nostre sistema: encara que les persones majors constitueixen un dels col·lectius més nombrosos i diversos, encara no compten amb una llei integral específica que reconegui de manera clara el seu dret a viure lliures de violència, discriminació, infantilització i paternalisme. Una arquitectura jurídica incompleta Existeixen normatives sobre dependència, discapacitat, atenció sanitària o serveis socials. No obstant això, continua faltant un marc legal que afirmi de manera inequívoca que una persona major no deixa de ser adulta per necessitar suports. Rebre cures no hauria de convertir a ningú en objecte de cura. Ni una residència, ni un centre de dia, ni un servei d’ajuda a domicili, ni una administració pública haurien de substituir la voluntat d’una persona en nom d’una seguretat mal entesa. El problema de fons és que bona part dels sistemes d’atenció s’han construït des de la gestió del risc i no des del dret a una vida triada. Quan la seguretat es converteix en el valor absolut, l’autonomia comença a percebre’s com una amenaça. El dret a assumir riscos Què ocorre quan una persona major vol continuar vivint a casa seva malgrat el risc de caiguda? Quan decideix sortir sola al barri, rebutjar una intervenció, gestionar els seus diners amb suport o mantenir una relació afectiva? Massa vegades la resposta institucional consisteix a limitar, prohibir o impedir. No necessàriament per mala praxi, sinó per por: por professional, familiar, institucional o jurídica. Por al fet que ocorri alguna cosa i a ser considerats responsables. El resultat és que moltes decisions es prenen pensant més a protegir el sistema que a protegir els drets de la persona. S’adopta la mesura més conservadora, la que redueix riscos i evita conflictes, encara que això impliqui una vida més limitada i menys significativa. La necessitat d’una llei integral Per això resulta necessari avançar cap a una llei integral de protecció de les persones majors. No una llei que augmenti la tutela ni reforci una visió assistencialista de la vellesa, sinó una norma que reconegui plenament el seu dret a l’autodeterminació. Una llei que estableixi que la voluntat, les preferències, la història de vida i el projecte vital de cada persona han de constituir el punt de partida de qualsevol intervenció. Que obligui a informar de manera comprensible, a generar alternatives i a documentar decisions compartides. I, sobretot, una llei que assumeixi una realitat ineludible: el risc zero no existeix i no pot convertir-se en l’horitzó ètic de l’atenció. Perquè viure implica risc. Estimar implica risc. Decidir implica risc. La qüestió no és eliminar-ho per complet, sinó acompanyar-ho de forma proporcionada, personalitzada i respectuosa. Les formes invisibles de violència La violència cap a les persones majors no sempre adopta formes evidents. També pot manifestar-se a través de pràctiques quotidianes que passen desapercebudes: La infantilització Les decisions no consultades Les restriccions injustificades Les rutines rígides Les contencions físiques o farmacològiques utilitzades per raons organitzatives La pèrdua d’intimitat L’anul·lació progressiva de la capacitat de decidir La sobreprotecció també pot causar mal. Una bona intenció no garanteix una bona pràctica. I el “jo sé el que et convé” pot convertir-se en una forma silenciosa de despossessió. Aprendre d’altres avanços legislatius Espanya ja ha demostrat en altres àmbits que una llei integral pot transformar molt més que els procediments: pot canviar la mirada col·lectiva. La llei de protecció a la infància i l’adolescència enfront de la violència va impulsar una cultura preventiva i de drets. La llei integral contra la violència de gènere va convertir una problemàtica privada en una qüestió pública. La reforma en matèria de discapacitat va substituir el model basat a decidir per la persona per un altre basat a secundar-la perquè pugui decidir. Tots aquests avanços comparteixen una idea fonamental: necessitar ajuda no significa perdre la condició de subjecte de drets. No obstant això, quan parlem de persones majors encara no disposem d’una llei equivalent. Què hauria de garantir una futura llei Una llei integral de protecció de les persones majors hauria d’incorporar, almenys, set grans principis: 1. Nomenar la violència – Reconèixer expressament formes de violència com la infantilització, la negligència, la sobreprotecció, la restricció injustificada o la substitució de la voluntat. 2. Crear circuits específics – Establir recursos i mecanismes clars d’actuació, evitant que les persones majors quedin atrapades entre diferents sistemes sense una porta d’accés definida. 3. Formar als professionals – Incorporar formació obligatòria sobre edatisme, autonomia, capacitat jurídica, ètica de la cura i prevenció de la violència. 4. Protegir sense substituir – Garantir suports per a la presa de decisions sense anul·lar la voluntat de la persona. 5. Donar seguretat jurídica als equips – Reconèixer el dret al risc acompanyat i oferir marcs clars per a actuar des del respecte a l’autonomia. 6. Generar recursos reals – Impulsar serveis especialitzats, atenció urgent, acompanyament jurídic, suport psicològic i mecanismes accessibles de denúncia. 7. Transformar el relat social – Ajudar a comprendre que cuidar no significa apropiar-se de la vida d’una altra persona. Protegir també als qui acompanyen La futura llei no sols hauria de protegir les persones majors. També hauria d’oferir seguretat jurídica i ètica als professionals. Avui molts equips saben que l’atenció ha de centrar-se en l’autonomia, però continuen treballant sota una forta pressió defensiva. Se’ls demana personalitzar l’atenció, però sovint se’ls avalua des de criteris estandarditzats. Se’ls demana promoure l’autonomia, però se’ls responsabilitza quan aquesta autonomia comporta riscos. Sense un marc legal que recolzi aquest canvi de paradigma, resulta difícil avançar cap a models veritablement centrats en la persona. D’objectes de cura a subjectes de drets La transformació que necessitem és profunda. Suposa deixar de considerar a les persones majors com a receptores passives de cures per a reconèixer-les com a persones que reben suports per a continuar vivint la vida que han triat. No es tracta d’un simple canvi de llenguatge. És una qüestió de dignitat, llibertat, identitat, intimitat i drets. Les persones majors tenen dret a decidir. A equivocar-se. A preferir. A rebutjar. A canviar d’opinió. A assumir riscos que considerin coherents amb el seu projecte de vida. La veritable protecció El Dia Mundial de Presa de Consciència de l’Abús i Maltractament en la Vellesa no hauria de servir únicament per a denunciar la violència més visible. També hauria de convidar-nos a revisar aquelles formes de violència que exercim sense reconèixer-les com a tals: des d’organitzacions rígides, cultures professionals excessivament defensives o sistemes que parlen d’autonomia mentre segueixen dissenyats per a controlar. La pregunta ja no és si volem cuidar millor a les persones majors. La veritable pregunta és si estem disposats a acceptar que cuidar millor implica, moltes vegades, decidir menys per elles. Les persones majors no haurien de veure’s obligades a triar entre protecció i llibertat. Una llei integral hauria de garantir precisament això: que puguin estar protegides sense deixar de ser propietàries de la seva pròpia vida. Perquè la veritable protecció comença quan deixem d’ocupar el seu lloc i aprenem a sostenir-lo.