Entrevista amb Núria Valls (coordinadora) i Laura de Mato (educadora social) del Club Social El Picot
Núria Valls és psicòloga i Coordinadora del Club Social El Picot de la Seu d’Urgell. Des que va acabar la carrera el 2017 ha treballat en atenció directa amb persones amb discapacitat intel·lectual fins que el 2021 va començar en serveis de persones amb diagnòstic de salut mental. Laura De Mato és Educadora Social del Club Social El Picot. Ha treballat durant 5 anys amb infància fins que va fer un canvi cap a l’àmbit de la salut mental.
En quina situació estan les persones que acompanyeu al Club Social?
Núria: Al Club Social El Picot atenem persones majors d’edat amb un trastorn de salut mental i l’objectiu del servei és que tinguin una ocupació significativa i saludable durant el seu temps lliure. Quan es té un trastorn de salut mental hi ha una tendència a quedar-se a casa i es poden donar situacions de risc d’aïllament social.
Amb quin tipus d’activitats i suport feu realitat el vostre acompanyament?
Núria: Al Picot fem activitats d’oci com anar al teatre, fer ioga, cuinar i dinar plegats… fem coses molt diverses. Nosaltres funcionem de manera assembleària, una vegada al mes ens reunim i són les persones que atenem les que fan les propostes. El club es seu i no té sentit si ells no volen fer les activitats. També fem activitats de participació comunitària. L’any passat, per Sant Jordi, vam fer un taller per a infants en el que pintàvem dracs al terra amb guix. La relació dels nens i nenes amb les persones que atenem és molt maca, s’aporten molt els uns als altres. Els infants tenen una mirada més naïf, de no jutjar tant de bones a primeres.
Quins reptes específics trobeu a l’hora d’atendre persones que viuen en zones disseminades o petits pobles de l’Alt Urgell?
Laura: El principal repte és el transport. A vegades ens costa arribar a gent fora de la Seu, que és on tenim el recurs principal.
Núria: El transport públic que hi ha entre pobles no ajuda. Com dèiem abans, treballem amb persones que tendeixen a quedar-se a casa, a aïllar-se… si a sobre tenen dificultats per poder accedir als serveis, és encara més complicat poder fer la feina.
Laura: Un exemple, és una persona que ve d’Organyà els dilluns a fer teatre i que, en l’època d’estiu, al estar les escoles tancades, no podia agafar un bus de tornada. I per tant, no podia venir… no perquè no volgués, sinó perquè no tenia com tornar.
Com impacta el problema de l’habitatge en la capacitat dels vostres serveis per proporcionar atenció efectiva?
Laura: La Seu sempre ha estat una població cara de viure. Per la influència que tenim. Som una ciutat amb frontera i això influencia. Però últimament, amb el boom que s’ha donat a Andorra amb tot el tema dels youtubers i els influencers ha fet que els preus s’encareixin. A la gent d’Andorra els afecta, es desplacen cap a la Seu i llavors ens veiem afectades nosaltres. Els lloguers estan molt cars.
Núria: Està havent-hi una especulació amb el tema immobiliari important. Les onades de construcció recent a Andorra estan tendint cap al luxe. El fet que el mercat immobiliari a Andorra estigui tan tensionat fa que la gent s’hagi de buscar la vida a un altre lloc proper. Des d’Intress alguna vegada s’ha plantejat la possibilitat d’obrir un pis amb suport a la zona… i el preu de l’habitatge no ajuda.
Laura: La majoria de gent que atenem es troba entre els 45 i 50 anys… per tant no es troben amb aquest problema de cerca de l’habitatge. Tot i així, amb els seus ingressos, que sovint son ajudes per la seva situació, gairebé no els arriba per a les seves despeses del dia a dia després de pagar el lloguer.
Quines estratègies creieu que es poden implementar per abordar aquesta qüestió?
Laura: Una de les mesures que s’havia plantejat era la de fer pisos per a persones amb diagnòstic de salut mental. El projecte està fet perquè pensàvem que ja era una realitat… però finalment no va sortir.
Núria: L’Administració hauria d’apostar per fer una inversió en habitatge per a aquest col·lectiu. També per a la resta de la ciutadania. Falten parcs públics d’habitatge. No és fàcil amb un país veí que està apostant per tot el contrari. Fins que el model no canviï, és difícil. S’ha de fer un replantejament global.
Quina relació teniu amb les comunitats locals i com involucreu els residents en el suport a aquest col·lectiu?
Núria: Fem molta incidència a les escoles, els instituts… però com a nou repte nostre proposem el pensar com arribem a la gent més adulta. Potser la nostra feina d’incidència està més limitada a la prevenció, a abordar les persones quan són estudiants.
Laura: Per una banda, som un recurs conegut… però per altra banda hi ha molta gent que no coneix els nostres serveis. Un repte que ens proposem és fer arrels a la comunitat perquè ens coneguin més enllà dels centres educatius.
Núria: Al Picot tenim un programa d’entrevistes a l’emissora local de la Seu. Una vegada al mes fem una entrevista a algú i d’aquesta manera també ens donem a conèixer.
Laura: A vegades també quedem amb altres clubs socials com el del Pallars i això també ens ajuda a fer comunitat. Compartim molts trets en comú i un exemple és el que dèiem del transport.
