La gent que no coneix el Centre per a Dones Ayaan Hirsi Ali, no s’imagina el que amaga en el seu interior.
Per dintre està pintat en colors càlids, tenim algunes plantes que ens ajuden a mantenir el contacte amb la naturalesa, mobles clars i funcionals i alguns elements de decoració quadres, pòsters i algun altre detall personal, aconsegueix crear un ambient càlid, ressaltant per a totes les persones que ens visiten.
El centre canvia del matí a la nit. Canvia la llum des de primera hora del dia quan penetra pels finestrals i a la tarda quan es va en un càlid abandonament. Cada hora té el seu encant. Comencem la setmana amb el matalasset posat pel taller de relaxació i arriba el grup de dones divertides amb un look zen que deixen en el centre un aroma de riures i caca reix que indica que la setmana ja està en marxa. Al mateix temps comença també el goteig de cites i sessions terapèutiques. De tant en tant, les parets filtren el goteig de cites i sessions terapèutiques. De vegades, les parets filtren un plor entretallat i quan, finalment la porta s’obre en grata comiat, respirem alleugerades.
Travessem multitud de rutes culturals detenint-nos en la que ens dóna el nom. Un té com excusa perfecte per parlar del que ens ocupa i preocupa les dones àrabs, que no és molt diferent del que ocupa i preocupa als demés. El riure i el plor de les criatures ens arriba de la tercera planta en un anar i venir de pintures de cera, puzles i carreres al lavabo.
Un viatge furtiu a la cuina en busca d’alguna galeta oblidada. A la tercera planta els ordinadors com a portes secretes d’accés al desconegut món d’internet i un abecedari de colors que serveix d’inspiració als primers balbotejos en llengua castellana.
La segona planta és un espai polièdric, polimòrfic, polimètric, que es vesteix i desvestim vàries vegades al dia i cada setmana, tan aviat és estació de tren, jardí botànic, sala d’exposicions, mercat, biblioteca, plena de vuits de març i vint-i-cinc de novembre. Si les parets parlessin!
El centre també té amagatalls i laberints, com la vida mateixa i, hi ha qui diu que hi ha un fantasma en el quart pis que viatja de planta a planta amagat en el carretó de la neteja. El fantasma és escorredís i difícil d’atrapar, però les dones que han aconseguit donar amb ell, surten del Centre amb un gran somriure i deixant a l’esquena el pes que llastraven la seva vida. Hi ha d’altres que seguiran cercant-ho durant molt de temps. Nosaltres, les professionals que treballem aquí, els hi donarem algunes pistes per trobar-ho, ja que coneixem l’edifici i els trucs que el fantasma utilitza per amagar-se.
