Les portes del Palau Robert de Barcelona es van obrir per deixar pas a les paraules. Però no paraules qualsevols, sinó paraules punyents, amb sentit, amb tots els seus significats. “Prenem la Paraula” va ser la iniciativa de l’Institut Català de les Dones i la Institució de les Lletres Catalanes que va reunir a escriptores, periodistes psicòlogues; totes veus femenines que, en femení, van denunciar amb textos escrits per elles mateixes o per d’altres autores de referència, la sentència sobre el cas de La Manada i la seva posada en llibertat, de la que tant se n’ha parlat en setmanes anteriors.
Les dones han unit les seves veus eren un grup variat, però compactat. Un grup de dones que s’ha unit per conscienciar altres dones, i a la societat en general, de la necessitat d’organitzar-se i de lluitar juntes. Paraules amables, d’algunes cantades de la mà de la cantautora Lídia Pujol, les altres, parlades per part de la Presidenta de l’Institut Català de les Dones, Núria Balada, les periodistes Cristina Fallarás –qui va explicar com va nèixer el moviment #cuéntalo-, Susana Pérez Soler, Míriam Cano, Isabel Muntaner, Elisenda Rovira, l’escriptora Bel Olid, la Psicòloga Alba Alfageme i de la part d’Intress, la Mertixell Campmajó qui va llegir el seu article d’opinió sobre La Manada, publicat a Social.cat .
La transversalitat va ser el fil conductor de les intervencions: el clam dirigit cap a la justicia patriarcal, cap a la manera com pateixen les víctimes i són assenyalades pel fet, valent, decidit i difícil, de denunciar les agressions va arribar a totes i a tots els assistents. Estaments culturals diferents, diversitat d’edats, persones amb diferents professions… tothom escoltava atent allò que les dones tenien a dir.
“Prenem la Paraula” va ser un acte reivindicatiu, però també formatiu i reflexiu que va deixar consignes com que cal saber estimar bé en la nostra societat, i no només oprimir o voler imposar-se a l’altre. Cal denunciar la normalització de la cultura de la violació i treballar des de les administracions, les entitats i la societat en general per la cultura de la igualtat de gènere. Una responsabilitat de totes i tots, cap a totes i tots.
I acabem tal com ho fa l’article la nostra companya Txell Campmajó: “…gestionar les emocions és una eina clau per a que els nens i nenes aprenguin a posar nom al que els hi passa i perquè sàpiguen interpretar el llenguatge no verbal dels altres. Que al final, és la clau de l’empatia. I gràcies a ella, podem entendre si que el que estem fent li agrada o no a l’altre. I és en l’empatia on podem veure que una noia de 18 anys tanca els ulls i es deixa fer, perquè el que vol és sobreviure.”
