Un article de Daniel Sánchez, director de la Fundació Centre Especial de Treball d’Intress
Hi ha aprenentatges que transformen la manera d’entendre el món i també la forma de relacionar-nos amb els altres. En el meu cas, aquesta mirada s’ha anat construint des de la meva responsabilitat com a director de la Fundació Centre Especial de Treball d’Intress, assumint un profund compromís ètic, professional i personal: el de fer visibles, en l’àmbit laboral, persones que la societat, massa sovint, prefereix invisibilitzar. No parlem només de persones amb discapacitat, sinó també d’aquelles que són etiquetades com a diferents o no normatives; parlo del col·lectiu LGTBIQ+. Al cap i a la fi, les competències professionals no tenen res a veure amb l’orientació sexual o la identitat de ningú. Per això, l’esforç no s’ha de centrar únicament a justificar la visibilitat d’un col·lectiu, sinó a garantir que totes les persones gaudim dels mateixos drets.
Per això, quan parlem de crear «espais segurs», l’error acostuma a ser intentar definir-los des de dalt. Un espai segur no s’imposa ni es planifica; és aquell on no hi ha una definició fixa, sinó on cada persona té la llibertat d’escollir i construir la seva pròpia definició de seguretat. És poder sortir al carrer amb els mateixos drets, sense haver de plorar per no sentir-te protegit ni a la feina, ni al carrer, ni dins l’entorn familiar. Però la realitat és ben diferent. Per aquest motiu hem d’apostar per visibilitzar aquells símbols, missatges i banderes que identifiquin aquests espais segurs, espais on simplement puguem ser persones, només això: persones dins la societat.
Veure el procés de les persones del col·lectiu i la seva visibilitat dins la Fundació m’ha ajudat, tant a escala professional com personal, a posicionar-me d’una manera completament diferent. M’ha empès a alçar la veu, a desprendre’m de la rigidesa del càrrec i a visibilitzar-me també jo d’una manera molt més autèntica. Si elles i ells defensen el seu dret a ser qui són davant de tantes adversitats, com no ho he de fer jo? El seu exemple m’ha ensenyat que el lideratge real no s’exerceix des de la distància d’una taula de despatx, sinó des de la vulnerabilitat compartida, l’empatia i la coherència.
Tanmateix, la gestió de la diversitat no és un camí d’una sola direcció. Sovint pensem que les persones que liderem organitzacions socials hi som únicament per «donar» o «acompanyar». Però la realitat és que l’aprenentatge més profund es produeix quan som capaços de transitar en totes dues direccions. A la nostra entitat treballem amb persones i, per tant, també amb persones del col·lectiu LGTBIQ+ i, molt especialment, amb persones en trànsit. Veure-les treballar, lluitar i ocupar els seus espais amb tanta valentia, sumant moltes vegades a la seva realitat el pes d’un diagnòstic de discapacitat, m’ha transformat. La seva determinació per ser fidels a si mateixes en l’entorn laboral, desafiant dobles prejudicis, ha estat per a mi un mirall impossible d’ignorar.
Sovint em sembla profundament injust haver d’escoltar debats sobre si pertanys o no a un col·lectiu, o que el simple fet d’estimar, de voler (o fins i tot de no voler) signifiqui ser etiquetat com a «diferent», fins al punt de poder ser considerat no beneït per determinades religions. El focus real i urgent ha de situar-se en el respecte i en la necessitat de trencar els rols establerts. Necessitem visibilitzar allò que no és normatiu i assumir que estem en un procés d’aprenentatge constant gràcies a les persones que ens envolten. Una cosa tan humana com saber com volem que ens anomenin, com volem que ens vegin o quina imatge volem projectar des de la nostra més absoluta llibertat.
Quan apago l’ordinador i deixo el rol de director penjat al penjador, torno al carrer com un ciutadà més que anhela aquest món lliure. I és en aquest retorn al meu jo més personal on valoro enormement formar part d’una entitat que m’ofereix l’espai per alçar la meva pròpia veu en aquest Dia de l’Orgull, amb el desig que totes les persones puguem sentir-nos orgulloses de ser qui som, en una societat que continuï evolucionant.
La veritable inclusió arriba quan ningú, independentment del càrrec que ocupi, ha de deixar una part de la seva essència a la porta d’entrada per poder ser respectat. Gràcies a totes les persones que formeu part d’aquesta entitat per ensenyar-me a trencar motlles i per inspirar-me cada dia a ser, amb orgull, més lliure, més reflexiu i més humà.
Daniel Sánchez
Director de la Fundació Centre Especial de Treball d’Intress
