L’edatisme: un repte silenciós que ens toca de prop

Escriu Coloma Reynés, directora de l’àrea de Promoció de l’Autonomia

L’edatisme és una de les formes de discriminació més normalitzades i, sovint, invisibles. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 2 persones al món manté actituds edatistes. I no és un tema menor: diversos estudis mostren que l’edatisme es relaciona amb una pitjor salut física i emocional, un menor accés a oportunitats socials i laborals, i fins i tot amb una reducció de l’esperança de vida de fins a 7,5 anys en aquelles persones que interioritzen aquests prejudicis.

L’edatisme no es manifesta únicament en comentaris com “ja no pots” o “a la teva edat no toca”. També es reflecteix en gestos quotidians: actituds que infantilitzen, decisions preses sense consultar, activitats dissenyades des d’estereotips o silencis que deixen fora les persones grans.

Compte amb com celebrem

Fins i tot en ocasions benintencionades, com el Dia Internacional de les Persones Grans, podem caure en biaixos edatistes. Sovint es planteja com un dia únicament festiu —amb balls o dinars— reduint la diversitat d’interessos de les persones grans al lúdic, donant per fet que totes comparteixen els mateixos interessos.

Però la franja d’edat és àmplia i diversa: hi ha persones que volen ballar, altres que desitgen debatre sobre política, aprendre noves tecnologies, crear art o reflexionar sobre els seus drets. Reduir les celebracions només al festiu pot invisibilitzar aquesta pluralitat d’interessos i desitjos.

Tanmateix, aquest dia hauria de ser molt més que una festa. És una data per reclamar drets, recuperar espais i fer visibles les veus de qui tantes vegades ha estat silenciat.

No es tracta de renunciar a l’alegria, sinó de donar-li sentit:

• Gaudir reivindicant

• Celebrar mentre exigim una societat lliure d’edatisme

Combatre’l des de la comunitat

L’edatisme no es combat només amb lleis o campanyes, sinó amb acció comunitària. Quan un barri, un centre de dia, un grup veïnal o una associació creen espais de participació real, es trenquen estereotips. Les persones grans deixen de ser vistes com una “càrrega” i es reconeixen com el que sempre han estat: veïnes, referents, creadores de vincles i protagonistes del seu present.

El poder dels petits gestos

La transformació comença en allò proper:

• Escoltar de veritat i no donar per fet el que una persona vol o necessita

• Fomentar que les decisions sobre activitats, projectes o rutines es prenguin amb les persones grans, no per elles

• Reconèixer l’experiència i el desig de cada persona, encara que no encaixi en el que “s’espera” a una certa edat

Cada gest compta: des de preguntar abans d’ajudar fins a donar valor al talent i la veu de qui tenim davant.

Mirar-nos com a professionals

Qui acompanyem en el dia a dia ens hem de qüestionar: les nostres intervencions reforcen l’autonomia o la limiten? A vegades, sense ser-ne conscients, reproduïm conductes edatistes:

• Parlar en diminutiu

• Prendre decisions sense consultar

• Dissenyar activitats basades en estereotips i no en interessos reals

• Hiperprotegir i sobrecuidar

La consciència professional és clau per transformar la pràctica. El primer pas és reconèixer que l’edatisme existeix en el nostre dia a dia. El segon, atrevir-se a canviar-lo.

Pedalant cap a un altre model

Avui als centres d’Intress celebrem el III IntressTour: la cursa de bicis estàtiques contra l’edatisme. Serà un repte esportiu i simbòlic: superar els 1.500 km pedalats per 15 escamots, gairebé la meitat solidaris. Cada quilòmetre serà un recordatori que sí que podem avançar cap a un model més just, més comunitari i més humà.

L’edatisme no és abstracte: impacta en la salut, la dignitat i la qualitat de vida de milions de persones. Combatre’l comença en com mirem, parlem i ens relacionem. L’edatisme es combat en comunitat, però des de la individualitat.