Escriu Coloma Reynés, directora de l’àrea de Promoció de l’Autonomia
L’edatisme és una de les formes de discriminació més normalitzades i, sovint, invisibles. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 2 persones al món manté actituds edatistes. I no és un tema menor: diversos estudis mostren que l’edatisme es relaciona amb una pitjor salut física i emocional, un menor accés a oportunitats socials i laborals, i fins i tot amb una reducció de l’esperança de vida de fins a 7,5 anys en aquelles persones que interioritzen aquests prejudicis.
L’edatisme no es manifesta únicament en comentaris com “ja no pots” o “a la teva edat no toca”. També es reflecteix en gestos quotidians: actituds que infantilitzen, decisions preses sense consultar, activitats dissenyades des d’estereotips o silencis que deixen fora les persones grans.
Compte amb com celebrem
Fins i tot en ocasions benintencionades, com el Dia Internacional de les Persones Grans, podem caure en biaixos edatistes. Sovint es planteja com un dia únicament festiu —amb balls o dinars— reduint la diversitat d’interessos de les persones grans al lúdic, donant per fet que totes comparteixen els mateixos interessos.
Però la franja d’edat és àmplia i diversa: hi ha persones que volen ballar, altres que desitgen debatre sobre política, aprendre noves tecnologies, crear art o reflexionar sobre els seus drets. Reduir les celebracions només al festiu pot invisibilitzar aquesta pluralitat d’interessos i desitjos.
Tanmateix, aquest dia hauria de ser molt més que una festa. És una data per reclamar drets, recuperar espais i fer visibles les veus de qui tantes vegades ha estat silenciat.
No es tracta de renunciar a l’alegria, sinó de donar-li sentit:
Combatre’l des de la comunitat
L’edatisme no es combat només amb lleis o campanyes, sinó amb acció comunitària. Quan un barri, un centre de dia, un grup veïnal o una associació creen espais de participació real, es trenquen estereotips. Les persones grans deixen de ser vistes com una “càrrega” i es reconeixen com el que sempre han estat: veïnes, referents, creadores de vincles i protagonistes del seu present.
El poder dels petits gestos
La transformació comença en allò proper:
-
Escoltar de veritat i no donar per fet el que una persona vol o necessita
-
Fomentar que les decisions sobre activitats, projectes o rutines es prenguin amb les persones grans, no per elles
-
Reconèixer l’experiència i el desig de cada persona, encara que no encaixi en el que “s’espera” a una certa edat
Cada gest compta: des de preguntar abans d’ajudar fins a donar valor al talent i la veu de qui tenim davant.
Mirar-nos com a professionals
Qui acompanyem en el dia a dia ens hem de qüestionar: les nostres intervencions reforcen l’autonomia o la limiten? A vegades, sense ser-ne conscients, reproduïm conductes edatistes:
-
Parlar en diminutiu
-
Prendre decisions sense consultar
-
Dissenyar activitats basades en estereotips i no en interessos reals
-
Hiperprotegir i sobrecuidar
La consciència professional és clau per transformar la pràctica. El primer pas és reconèixer que l’edatisme existeix en el nostre dia a dia. El segon, atrevir-se a canviar-lo.
Pedalant cap a un altre model
Avui als centres d’Intress celebrem el III IntressTour: la cursa de bicis estàtiques contra l’edatisme. Serà un repte esportiu i simbòlic: superar els 1.500 km pedalats per 15 escamots, gairebé la meitat solidaris. Cada quilòmetre serà un recordatori que sí que podem avançar cap a un model més just, més comunitari i més humà.
L’edatisme no és abstracte: impacta en la salut, la dignitat i la qualitat de vida de milions de persones. Combatre’l comença en com mirem, parlem i ens relacionem. L’edatisme es combat en comunitat, però des de la individualitat.
