«Se que moltes vegades sóc difícil d’entendre, però quan no m’entenguis, pensa que algun dia vaig ser com tu.
Encara que algunes vegades no et pugui parlar, tocar o m’equivoqui amb el que et digui, se que ets aquí, et sento quan em dones la mà en els moments que més ho necessito. Sento la teva presència quan estàs al meu costat i per uns instants m’adono que ets la raó per la qual tinc forces per aixecar-me cada dia i, encara que sigui per uns minuts, puc oblidar-me de la realitat i simplement dono gràcies per ser aquí.
De vegades, em sembla inevitable treure un somriure quan fa hores o dies que no et veig, ja que és la manera que tinc per agrair tot el que fas per a mi.
Gràcies per estar al meu costat i no oblidar-te de mi, gràcies per cuidar-me amb afecte, gràcies per fer-me gaudir del menjar, gràcies per tenir tots els racons de la meva nova llar nets, gràcies per curar-me quan ho necessito, gràcies per ser pacient amb mi i, sobretot, gràcies per no deixar d’estimar-me.»
Aquest text és de Paqui Mascaró Camps, un jove gerocultora de la nostra residència a Alaior (Menorca). Amb només17 anys va decidir començar a fer de voluntària en diversos serveis, dels quals ens diu: «Durant tot aquest període de voluntariat vaig créixer molt com a persona; vaig aprendre molt de tots els meus companys/es, vaig portar a terme diferents activitats destinades a la gent gran i sobretot, vaig gaudir ajudant els altres, sense pensar que rebria a canvi.»
«Recordo com si fos ahir el dia que em van dir que podia començar a treballar a la residència on havia estat fent de voluntària, a Es Ramal-Alaior. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. D’això, ja han passat 3 anys i encara segueixo amb la mateixa il·lusió que vaig tenir des del principi.”
La Paqui ens explica que va començar a sentir sensibilitat cap a les persones grans a través i gràcies als seus avis: «Recordo cadascun dels moments viscuts al seu costat i no podria escollir un, ja que cada instant era únic i especial. Ells, vivien en una casa de camp i cada matí quan els anava a visitar m’esperaven amb un somriure d’orella a orella i, amb els braços oberts esperant el petó de ‘bon dia’. Les hores al seu costat passaven molt de pressa, jugant a les cartes amb el meu avi, ajudant la meva àvia fer el menjar o simplement me’ls portava a fer una volta amb el cotxe. Podria estar hores parlant d’ells i el temps passaria sense adonar-me’n, però principalment em quedo amb què vaig aprendre molt amb ells i aquí va ser quan vaig començar a empatitzar amb la gent gran.”
En el Dia Internacional de l’Alzheimer ella ens regala aquest text, perquè com ens comenta, «és a través de les paraules escrites com pots expressar sentiments difícils, sobretot d’una de les malalties més dures que existeixen.”
Des de Menorca, i sumant a totes les residències i centres de dia que gestiona la nostra entitat, volem com ho fa la Paqui, il·luminar les persones amb Alzheimer i les seves famílies i amics. I ens vam quedar amb les paraules sensibles de la jove professional: «L’Alzheimer, és tan difícil entendre’l i alhora tan dur de viure-ho … Totes les persones que, d’alguna manera, comparteixen moments amb persones que pateixen aquesta malaltia, ja siguin treballadors / es, familiars, amics, etc. saben a què em refereixo, i per aquest motiu he decidit fer aquest escrit per a cadascuna d’elles, perquè en el dia d’avui es sentin acompanyades i compreses.»
