ARQUITECTURA DE LA REHABILITACIÓ
*JOSE MANUEL CAÑAMARES DIXIT*
Mª Teresa Vargas Martín * Arquitecta de la Rehabilitació * CRPS Puente de Vallecas.
Sóc freaky de la rehabilitació. En aquests temps en què el freakisme ha vist reconegut el seu valor gràcies a diversos dels seus elements constituents -l’interès per un tema, la curiositat, l’entusiasme i el gaudi- jo puc dir que sóc freaky de moltes coses i, per descomptat, de la rehabilitació. M’encanten les coses que faig (he de dir que amb excepció dels informes); m’encanten igualment les coses que fan els meus companys i, a més, m’encanten les persones amb les que tractem. Una de les coses que més m’entusiasmen, i que es produeixen cada any, són les reunions de revisió de la memòria amb els successius responsables de coneixement. Ara, qui ostenta l’honor de fomentar i inspirar en aquestes reunions és el José Manuel Cañamares. En l’última reunió, de setembre de 2019 -no ho oblidaré mai-, va emergir un concepte de la seva ment, enmig de l’enrenou de diverses ments pensants: «arquitectura de la rehabilitació». ‘M’encanta !! Això uneix la rehabilitació amb dues coses que adoro: l’arquitectura i la ciència. Què fabulòs!
I, us preguntareu què és això de l’arquitectura de la rehabilitació? Bé: ell reflexionava sobre com es fa rehabilitació i sobre la certesa que, segurament, no hi hagi una sola fórmula per fer rehabilitació psicosocial en un centre que s’ocupa d’això. Tampoc és que jo li preguntés molt sobre a què es referia amb aquest constructe, perquè em vaig entusiasmar tant que en la meva ment de seguida van aparèixer estructures d’edificació i vaig voler expressar el que és per a mi arquitectura de la rehabilitació. I, encara que no us interessi molt saber el que opino, m’ha semblat necessari expressar-ho en algun lloc.
El concepte arquitectura ha transcendit el seu camp fa temps. Ara coneixem arquitectes que construeixen edificis o rehabiliten centres, i també un altre tipus d’arquitectes que no han estudiat arquitectura, sinó informàtica, i que construeixen xarxes de suport informàtic, programari i totes aquestes coses que jo no entenc molt bé, encara que m’agradin. Hem vist que es pot utilitzar el terme arquitectura en el sentit de projectar el que es necessita per construir alguna cosa nova o per rehabilitar alguna cosa que no sembla funcionar del tot bé, o bé necessita un nou ús, sempre tenint en compte el que vol el client. Per què no pensar en aquests termes quan parlem de rehabilitació psicosocial?
I totes aquestes coses de sobte van aparèixer al meu cap. ‘Així de sobte ho vaig veure clar !! Vaig veure clar com l’engranatge de la construcció / rehabilitació es posa en marxa quan coneixem a una nova persona i la seva família, uns nous clients. En els centres de rehabilitació no hi ha un arquitecte, sinó molts, que es posen a pencar quant una persona entra per la porta. Tenen, cada un, diferents perspectives de coneixement per acostar-se al ser humà al seu entorn, però crec que puc aventurar-me a dir que tots treballen junts per apuntalar juny fonaments bàsics: un vincle segur, l’accessibilitat cognitiva, l’atenció centrada en la persona, el principi de no danyar, la comprensió de l’entorn soci / familiar d’una persona i el respecte als drets humans. Sobre aquests fonaments, i amb uns processos que ajuden a anar canalitzant / orientant les accions, els arquitectes de la rehabilitació comencen a dissenyar espais juntament amb els seus clients. Al final, deixen plasmat el seu projecte en un PIR, i aquí és on ja deixem de semblar-nos a l’arquitectura, i és que els projectes que els arquitectes de la rehabilitació dissenyen mai estan del tot acabats.
Quan parlem d’éssers humans, és difícil pensar en un projecte tancat i acabat, sempre hi ha marge per a noves línies de desenvolupament, hi ha marge per a l’esperança, per la il·lusió, … en definitiva, per al canvi.
Diem que les persones que hem conegut en el nostre treball construeixen itineraris de rehabilitació. Nosaltres els acompanyem, estem aquí, proposem i posem el nostre coneixement al servei d’un altre per al que vulguin fer-ne. Som rehabilitadors, constructors, arquitectes, acompanyants …en tot cas privilegiats perquè podem veure l’enorme capacitat de l’ésser humà de refer-se.
Fer arquitectura de la rehabilitació és un art fet entre tots els implicats… o potser una ciència; i això es pot comprovar cada dia, a cada centre de rehabilitació psicosocial, … segurament al llarg del món. I això, és bonic no?
