ELS CONTES AMB VALORS ARRIBEN A L’ALT URGELL

Amb motiu del 8M aquest diumenge, compartim un article de Paula Monterde. Educadora social especialitzada en violència intrafamiliar i de gènere, és part de l’equip del Servei d’Atenció i Recuperació a les Violències Masclistes d’Intress a Barcelona (SARVM-BCN).  Aquest article forma part de l’exposició ReV·Belades, disponible fins al 2 d’abril al Centre Cultural La Model. A través de la fotografia analògica, les educadores socials del SARVM-BCN ens conviden a reflexionar sobre què és l’educació social i com s’entrellaça amb la precarietat del sector i el ser dona.  Quan cuidar esdevé feina… i la feina no sempre cuida    Reflexions sobre la feminització i precarització del sector social  Autora: Paula Monterde, educadora social del SARVM-BCN  El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, és una jornada de reivindicació col·lectiva. Neix de les lluites de les dones treballadores per condicions laborals dignes, drets socials i reconeixement polític. No és una celebració individual, sinó una data per assenyalar desigualtats estructurals que encara avui travessen la nostra vida quotidiana.  El 8M ens convida a fer-nos una pregunta incòmoda però necessària: qui sosté la vida i en quines condicions? I, sobretot, què passa amb aquelles feines imprescindibles que, precisament perquè sostenen la vida, sovint queden invisibilitzades?   Un sector profundament feminitzat  El sector social, i especialment els serveis de cures i d’acompanyament, és un dels més feminitzats. A l’Estat espanyol, entre el 85 i el 90% de les professionals del sector són dones. En àmbits com l’educació social, l’atenció residencial o l’acompanyament a dones que han patit violència masclista, aquesta presència femenina és encara més elevada.  Aquesta feminització no és casual ni neutra. Quan un treball es feminitza, sovint també es desvaloritza: baixa el reconeixement social, baixen els salaris i augmenta la precarietat.  Això passa perquè aquests treballs s’han construït històricament com una extensió del que les dones han fet, i fan, de manera gratuïta a l’àmbit privat: cuidar, escoltar, sostenir, organitzar la vida quotidiana. Quan una tasca es percep com a “natural”, deixa de ser vista com una competència professional i passa a entendre’s com una disposició personal.  El resultat és polític: si cuidar sembla innat, no cal pagar-ho millor; si sembla vocacional, no cal protegir-ho; si sembla invisible, no cal reconèixer-ho.  Precaritzar també és una forma de desigualtat  La precarització no sempre és evident. No és només cobrar menys. Té a veure amb com el sistema organitza i prioritza aquest tipus de feines, i amb el lloc que ocupen dins l’estructura econòmica i política.  Es concreta en:  Contractes temporals o a temps parcial  Jornades que s’allarguen  Disponibilitat constant  Dificultats per desconnectar  Càrregues emocionals que no apareixen a cap nòmina  De fet, més del 70% dels contractes a temps parcial en el sector de les cures estan ocupats per dones, i els salaris se situen per sota de la mitjana d’altres sectors amb nivells similars de responsabilitat.  Tot això forma part del dia a dia de moltes professionals del sector social. I, de nou, aquesta realitat afecta sobretot dones. Del sistema al quotidià: el treball en un servei residencial  Tot això pren una forma molt concreta en serveis com el SARVM-BCN, un recurs residencial per a dones i els seus fills i filles supervivents de violència masclista.   És un servei que funciona les 24 hores del dia, que acompanya processos vitals profunds i que sosté situacions de gran vulnerabilitat. No només en moments de crisi, sinó també en el dia a dia, quan no passa “res especial”.  La intervenció no es limita a entrevistes, informes o plans de treball. Passa sobretot pel quotidià.   Passa en com comença el dia i en com s’acaba. En com s’acompanya una mare cansada. En com es parla amb un infant. En una decisió petita que, en realitat, és enorme. En posar un límit que protegeix. En sostenir un silenci. O en riure juntes d’alguna cosa aparentment insignificant.  Aquestes accions no sempre es registren, però són les que construeixen seguretat, confiança i vincle. Espais que no sempre es veuen, però que sostenen tota la resta.  Una feina que sosté… però també desgasta  Aquest treball el fem, majoritàriament, educadores socials. Dones que acompanyem altres dones en processos de reconstrucció, autonomia i recuperació després de la violència.  És una feina que exigeix presència constant, capacitat d’escolta, flexibilitat i una forta implicació emocional. Cal sostenir històries dures, prendre decisions complexes i estar disponibles en moments que no sempre es poden preveure.  Tot això té un impacte. No només emocional, sinó també físic i mental. El cansament s’acumula, la desconnexió costa i els límits entre la feina i la vida personal sovint es difuminen.  I, malgrat això, aquestes condicions no sempre es reflecteixen en el reconeixement laboral, en els salaris o en els temps assignats.  Aquí apareix la paradoxa, que també és política: acompanyem processos de cura i reparació dins d’un sistema que no sempre cuida a qui acompanya. La vocació, el compromís i la responsabilitat es donen gairebé per descomptats. Com si cuidar no cansés. Com si no tingués cost.  Per què això també és 8M  Parlar de la feminització i la precarització del sector social és parlar de feminisme. De desigualtats estructurals. De la divisió sexual del treball. De les cures com a pilar invisible del sistema.  El 8M també és això: posar llum sobre les feines que sostenen la vida i sobre els cossos que les sostenen.  Les fotografies d’aquesta exposició no busquen idealitzar la professió ni romantitzar el sacrifici. Busquen fer visible allò que normalment queda fora del focus.  Perquè cuidar és treball. I el treball que cuida, mereix ser cuidat.  Referències:  Encuesta de Población Activa (EPA). Tercer trimestre 2025. Instituto Nacional de Estadística. Enllaç.  Consejo General de Colegios de Educadoras y Educadores Sociales. Enllaç.  Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. Enllaç.