El preu de trencar el silenci

25 juny 2018 | Intress

Featured image

Fa unes setmanes es va fer pública la sentència de La Manada i els carrers i les xarxes socials es van omplir de paraules. Després de dos dies, la periodista i escriptora Cristina Fallarás iniciava una campanya amb el hashtag #Cuéntalo, on milers de dones van fer públiques les històries de violència viscudes, majoritàriament en primera persona, però també en nom de les que ja no les podien explicar. El món es va omplir de paraules contra la violència patriarcal. Personalment, vaig emmudir.

Llegint cada tuit, cada història, cada article, he pogut connectar amb el dolor, la ràbia, la por de cadascuna de les persones que els escrivia i he resignificat moltes de les meves experiències silenciades, posant nom als episodis i mirant-los a la cara. En algun moment, revisant cadascun d’aquests episodis, cada vegada, m’he preguntat: d’on neix aquest silenci?

El primer d’aquests silencis es remunta a quan tenia aproximadament 11 anys. Per primer cop vaig ser conscient que era vulnerable, que el meu cos podia ser considerat un objecte i que no sempre es tindria en compte la meva voluntat. La por em va paralitzar. Incapaç d’aturar res del que passava vaig esperar que fos l’endemà per carregar la culpa, la por, la vergonya i el fàstic i portar-les a la primera adulta de confiança que tenia al meu abast, perquè m’expliqués què n’havia de fer de tot aquell pes. La resposta va ser clara: el que m’havia passat no era important perquè no tindria conseqüències, era, efectivament, vergonyós, perquè no ho explicaríem a ningú més i havia passat perquè jo no ho havia aturat. Aquella història no va ser explicada, no va arribar mai a casa. El silenci, en canvi, es va instal·lar.

Durant el primer trimestre de 2018, d’acord amb les dades del Ministerio del Interior, a Espanya es van denunciar 4 violacions cada dia, 1 cada 6 hores. La xifra és tan alarmant que ens sembla que hem descobert un nou fenòmen, però el sentit comú ens porta a pensar que les denúncies augmenten perquè els silencis s’estan trencant. Ara bé, quin és el preu de trencar el silenci?

Si revisem el procés pel que passa algú quan denuncia una agressió sexual hi trobem, per sistema, el qüestionament continu. Sí, per sistema. Per sistema haurà d’explicar un mínim de 4 o 5 vegades el que li ha passat. Per sistema haurà de donar explicacions sobre on era, què feia, com vestia, de què coneixia a aquella persona o si quan deia que NO, ho va deixar prou clar. Per sistema, i en nom del sistema, haurà de demostrar que allò que intenta superar, que vol esborrar o que la paralitza, efectivament va passar. Gràcies al sistema passarà hores sola sense entendre ni decidir què passa, mentre al seu voltant, la gent que l’estima no sabrà com mirar-la ni què dir-li. I quan al cap d’un temps li sembli que ja s’ha acabat, el sistema la citarà de nou perquè s’enfronti a les paraules que va poder utilitzar i li preguntarà si eren veritat, en nom de la justícia.
Trencar el silenci avui surt molt car. Suposa exposar-se al maltractament institucional, a l’estigma social que dicta com ha de ser una dona violada i a un procés que, massa sovint, es basa en mites i falses creences sobre el funcionament de la memòria i les reaccions humanes a la por.

El problema és social i greu, les xifres parlen per si soles. Tan social i tan greu que és responsabilitat de tots i, per tant, no pot recaure en les dones la pressió de solucionar-lo. Això no se soluciona perquè més dones denunciïn, de la mateixa manera que no denunciar-ho no ens fa culpables. No és imprescindible trencar el silenci, el que és essencial és que no hi hagi més agressions, que teixim una resposta social respectuosa, justa, reparadora a l’alçada de qui pugui i vulgui trencar-lo, i que estiguem sempre disposats a escoltar i preparats per acompanyar. No ens podem fixar com a objectiu que augmentin les denúncies si no ens assegurem, alhora, que denunciar conduirà a un espai de seguretat on la dona sigui reparada i no malmesa. I si algun dia ho aconseguim, i tot i així hi ha qui no vol denunciar per evitar el judici, li haurem d’evitar també un judici social. Perquè faci el que faci estarà bé. Perquè la lluita contra la violència sexual no és responsabilitat de qui la pateix. No ho pot ser.

Categories

Comparteix:

Notícies destacades

Manifiesto 8M Intress

8M: Manifest d’Intress per a la igualtat de gènere

Amb aquest manifest, posem el focus en les dones amb discapacitat. És crucial abordar les violències masclistes des d’una perspectiva interseccional, que tingui en compte com es creuen diferents desigualtats. Des de Intress, amb equips de professionals coordinats i especialitzats per a la prevenció, detecció i erradicació de les violències masclistes, el nostre compromís és ferm i inequívoc: la lluita per la igualtat i no discriminació de les dones, sense deixar ni una enrere. A l’àrea d’Igualtat i Feminismes de Intress, comptem amb 202 professionals a 29 serveis, que donen atenció a més de 21.000 dones i famílies a l’any. A més, Intress és una entitat fundada per dones, fa ja 40 anys, i 8 de cada 10 treballadores d’Intress són dones. Estem molt orgulloses d’aquest recorregut, però encara ens queda molt camí al davant. Perquè la igualtat només serà real quan ho sigui per a totes les dones, sense excepció. Feliç 8M a totes! 💜
DSC00153

El mural del Jonquet, ara en vídeo

Fa uns dies compartíem la notícia de la finalització del mural col·lectiu amb què Intress Balears ha celebrat els seus 40 anys al Casal el Jonquet (Palma). Avui us convidem a veure’l des d’un altre lloc: en imatges. El vídeo recull no només el resultat final, sinó també el procés compartit que l’ha fet possible —la implicació de les persones grans, la feina de l’equip professional i la col·laboració amb l’artista Andrea Moretto Bés— i el clima de comunitat que es va viure durant la jornada. Més que un acte puntual, va ser un espai de memòria, arrelament i reconeixement al camí recorregut des de 1984. 🎥 Ja podeu veure el vídeo complet al nostre canal de YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=DXQAfwHY08Q
b21e7a90-c72c-405b-a7f6-a4de0b832218

Una jornada per celebrar 40 anys des del Jonquet

El Casal el Jonquet (Palma) va acollir aquesta setmana la jornada de finalització del mural col·lectiu amb què Intress Balears ha volgut celebrar els 40 anys de l’entitat. L’obra, creada juntament amb l’artista Andrea Moretto Bés, ha comptat amb la participació activa de les persones grans del centre i de l’equip professional, en un procés compartit ple de conversa, memòria i color. La jornada va ser un espai de trobada comunitària: pinzells a la mà, històries del barri i reconeixement al recorregut construït des de 1984. El mural reflecteix les persones del casal i simbolitza l’arrelament d’Intress a la zona, així com el model d’atenció centrada en la persona que desenvolupem a les Illes Balears per encàrrec de les administracions públiques. Durant l’acte, la persona representant de l’administració va destacar el treball conjunt mantingut durant més de 20 anys i va posar en valor el compromís sostingut de l’entitat amb el territori i la comunitat. Compartim a continuació algunes imatges de la jornada i del resultat final del mural. Podeu llegir també la cobertura publicada per Diario de Mallorca aquí: https://www.diariodemallorca.es/palma/2026/02/21/jonquet-pinta-memoria-mural-colectivo-127064079.html

També et podria interessar