Al centre atenem amb freqüència a persones que pateixen problemes de salut mental. En alguns casos ens hem trobat davant de persones sense xarxa familiar ni social, amb malaltia mental greu i crònica, i en greu risc d’exclusió social, amb impossibilitat de mantenir una feina, dificultats per a l’autocura, problemes relacionals, problemes de conducta, consum d’alcohol o substàncies, abandonament per part dels familiars, manca d’una xarxa social, i un greu deteriorament personal.
Aquestes persones troben dificultats amb els tràmits i els temps necessaris per a l’accés als recursos. Un dels nostres usuaris pateix un greu deteriorament mental i físic, però ningú es fa càrrec de la seva cura, donades les característiques de la seva malaltia mental. Quan tingui PIA podrà accedir a algun recurs específic. Però mentrestant, ningú sap molt bé què fer amb ell. A l’hospital públic on es troba ingressat, ja estan avisant que no pot quedar-se indefinidament allà. Li van denegar la residència temporal, no li concedeixen plaça en un hospital de mitja estada, en d’alters recursos el rebutgen per edat (més de 65) i en altres per perfil, i encara no pot accedir a un recurs específic del SAAD. Les persones que no comptin amb un teixit familiar per realitzar les gestions burocràtiques o les cures del malalt fins a l’assignació d’un recurs específic, es troben en una situació molt delicada.
Les persones amb malaltia mental greu i crònica es troben en greu risc d’exclusió social. En ells conflueixen una sèrie de factors laborals, econòmics, relacionals, familiars i socials que conformen un complex entramat. Un dels factors que té més pes en la situació d’aquestes persones és l’estigma social que encara envolta la malaltia mental. Aquest col·lectiu segueix patint rebuig i discriminació a nivell social i laboral. Isabel Rodríguez Montes, terapeuta ocupacional que treballa amb persones amb trastorns mentals, assenyala en una entrevista a El Confidencial:
“Els malalts mentals ha estat els exclosos dels exclosos. Aquesta gent ja estava en situació de crisi i ara estan en risc d’exclusió total i absoluta. Es justifiquen les retallades en aquest tipus d’àmbits perquè no hi ha diners, però aquesta excusa no té sentit. Subvencionar l’estada d’un malalt en un habitatge subvencionat costa 46 euros al dia, en un hospital es paguen 3.000 euros al mes. És més del doble “.
L’estigma pot definir com l’efecte negatiu que una marca o una etiqueta produeix en un col·lectiu. Entre les raons que generen l’estigma, dues de les més rellevants són la tendència a culpar la persona del que li passa i la idea de perillositat (Uribe, Mora i Cortés, 2007). Si considerem algú com a responsable del que li passa, la reacció davant els seus problemes sol ser d’indiferència en comptes de suport o empatia. La idea d’impredictibilitat o perillositat també produeix distància i rebuig (Uribe et al, 2007). En aquest estudi trobem alguns testimonis de pacients:
“Sempre ens rebutgen, ens veuen com a perillosos, es burlen, fan acudits pesats, a la televisió l’assassí en sèrie és sempre un esquizofrènic”.(Pacient 1)
“Amb el diagnòstic queda marcada la persona, és com quan la persona està empresonada. I aquesta marca queda per sempre, per més que un es millori … el estigmatitzen un”. (Pacient 2)
Per la seva banda, la família del pacient travessa també un procés de dol després del diagnòstic, amb les seves fases de negació, ràbia, por, dolor i acceptació de la malaltia. Veiem alguns testimonis de familiars:
“És la por … és una cosa que un desconeix molt i definitivament li genera por, especialment quan la persona comença a tenir comportaments en què un se sent amenaçat”. (Familiar en els grups familiars).
“Jo crec que en la societat hi ha molta por. Hi ha rebuig per la necessitat de protecció i certa estigmatització en termes deque és una cosa molt complicada o li marca un handicap molt important a la persona, això se sent no només de la persona mateixa sinó de la família tota” (Fill de pacient amb esquizofrènia)
Un estudi de Muñoz, Pérez, Crespo i Guillén (2009) titulat Estigma i malaltia mental, mostra que la majoria dels pacients s’han sentit discriminats en algun moment de la seva vida, ja sigui en l’àmbit laboral, familiar, veïnal o social. La majoria d’ells no treballen, fins i tot tenint capacitat per a això, i bona adherència al tractament, i la majoria d’ells no tenen parella, tot i tenir bon funcionament global i bona autonomia personal. Molts dels entrevistats lamenten el desconeixement que la societat té de la malaltia mental, en bona mesura provocat pels mitjans de comunicació, especialment transmetent una idea de perillositat que en la majoria dels casos, no és certa. La majoria dels enquestats presenten certa internalització de l’estigma, sobretot en forma d’anticipació de rebuig dels altres. Molts d’ells refereixen una alta freqüència de discriminació, sobretot en l’àmbit laboral. Les famílies també mostren desesperança i tristesa davant la falta d’acceptació social del seu familiar amb malaltia mental, evitant o ocultant el nom de la malaltia.
“Sí, efectivament, l’estigma hi és. No tothom digereix aquesta paraula. Llavors, depèn de amb quina classe de persones ensopeguis, pots dir-li “el meu fill està amb depressió”, perquè dir-li “esquizofrènia” … no tothom sap païr això “.
“A una de les meves amigues li ho vaig dir en una ocasió, i vaig veure la cara que va posar, de terror, i fins i tot de fàstic. I llavors em vaig dir “segueix sent amiga, però el tema no ho torno a tocar amb ella“.
Fins i tot els professionals que treballen amb persones amb malaltia mental refereixen en aquest estudi tenir dificultats per comentar amb els seus coneguts a què treballen. Haver de fer servir eufemismes, dir que treballen en un Centre de Dia sense especificar el col·lectiu afectat, i altres estratègies per evitar els comentaris que inevitablement reben ( “què dur”, “i no et fa por? ¿Hi ha vigilants de seguretat?” ). (Muñoz et al, 2009, pp 228). Altres professionals refereixen que ells precisament prefereixen explicar per contribuir a trencar estereotips.
La sensibilització social i la informació fidedigna sobre la malaltia mental és un element essencial per a la lluita contra l’estigma, que marca de manera injusta les vides d’aquestes persones. Així mateix, la creació d’una xarxa de recursos àmplia, eficaç, flexible, integral i que permeti l’atenció ràpida als casos d’urgència és també fonamental per preservar la dignitat dels pacients i les seves famílies i evitar situacions d’abandonament. La millora dels recursos i les prestacions de dependència és també un element essencial per al suport als afectats i les seves famílies.
Aquest és un article de Carmen Alemany Panadero, treballadora social de l’Ajuntament de Madrid i Periodista qui escriu articles inspirats en la seva experiència en els serveis on treballa.
