Un article de l’especialista Francesc Cabezuelo, director d’un servei d’Infància i Família en Intress, ens posa sobre la pista de la importància que siguem terapeutes del vincle. Mirant l’enfocament que els i les professionals duem a terme, i que pot resultar profitós per abordar les fractures i reptes que ens presenten nois i noies que han viscut danys emocionals, el text revisa la resiliència, les respostes possibles, i la importància de treballar des d’un vincle segur.
Ens diu en Francesc en el seu article de la revista Trobades (Associació ADP-CETS): “des que naixem establim una relació d’afecció amb les persones que ens cuiden, i aquesta relació comença a marcar els nostres estils emocionals, cognitius i conductuals, que s’acabaran d’estructurar en diferents tipologies de personalitat. Determinant en bona mesura com ens veiem a nosaltres i nosaltres mateixes, i com ens relacionem amb la resta de persones. Que sigui una manera funcional o no, tindrà a veure amb el tipus d’interacció que hem anat construint amb les persones que ens han estat cuidant i posteriorment amb d’altres que han estat significatives durant la nostra vida.
Quan aquesta interacció ens ha provocat danys emocionals, s’ha de trobar què pot unir les peces fracturades perquè siguem més forts davant les diferents adversitats de la vida. Com a éssers relacionals necessitem un enfocament relacional que ens ajudi a reconstruir una nova narrativa, que ens possibiliti una major adaptació als reptes que hem de resoldre cada dia i poder construir una resiliència des d’un vincle segur.
Per a tal repte, la nostra intervenció ha d’estar fonamentada en un model terapèutic d’intervenció educativa que ofereixi a les persones possibilitats de canvi real i durador en el temps, que trenqui els cercles intergeneracionals, i per poder realitzar aquest treball, inevitablement, hem de convertir-nos en terapeutes del vincle”.