Com a entitat, reflexionem i ens preguntem, què sorgeix en el nostre imaginari quan tenim un respir i un entorn de seguretat? Són aquests els moments en què sorgeixen les pors, els fotogrames d’experiències de dolor o patiment. I, curiosament, apareixen quan podem donar-nos un espai mental i relacional per poder elaborar, repensar, digerir i, tant de bo, gestionar.
Aquesta fotografia mostra el treball manual d’un noi de 14 anys que va realitzar un taller creatiu amb altres joves i un educador, en què compartien el record del seu dur viatge migratori. En el relat del viatge van aflorar sentiments associats a la por, al dolor, a la confusió i també a la il·lusió, l’expectativa, i a la possibilitat d’aconseguir un somni.
Intress, entitat social que treballa en el tercer sector s’ha sumat al repte, com moltes altres entitats, de col·laborar en l’acollida d’aquests joves migrants. Totes i tots hem estat corresponsables d’un repte social a què hem hagut de donar resposta en un temps rècord, sobretot a partir d’aquest estiu. La nostra pregunta diària és: “I, ara què?”
Aquests joves sense referents familiars han vingut a quedar-se i a complir un somni de millora del seu futur. Arribats a aquest punt, com podem afavorir els processos d’integració i fer-los un lloc al qual tenen dret? No ho oblidem, en la nostra societat del benestar, creiem i treballem per a la igualtat d’oportunitats.
Com afavorim els processos de sensibilització a la nostra societat? Aquesta evolució ens ha de permetre entendre que si oferim els recursos adequats, aquests nois i les seves vivències ens aportaran valor, ampliaran la nostra mirada, enriquiran la nostra cultura i ens permetran arribar a una major salut social: amb tolerància, respecte i empatia.
I, mentre tot això evoluciona al nostre voltant, hem de comprendre, aprendre, escoltar i acceptar que ja són aquí. Necessitem gestionar aquesta nova realitat i que ells mateixos afrontin les seves dificultats des de l’exigència i la seva responsabilitat, evitant la mirada d’intolerància social que té el seu col·lectiu per no fer-los doblement víctimes del seu projecte migratori.
Els joves que no tenen referents familiars un cop arriben als nostres pobles i ciutats han de poder ser acollits i viure, malgrat la seva situació excepcional, de la manera més normalitzada possible. Han d’aprendre codis socials i de convivència en els seus nous contextos alhora que desenvolupen recursos personals per poder donar resposta a les responsabilitats que se’ls exigeixen. Perquè treballar amb la infància i els joves que han patit ens demanda, com a societat del benestar, unes respostes clares d’implicació, compromís i consens. Tot això és una tasca que implica temps i paciència per tots dos costats i que afecta a tots els òrgans de l’administració i l’organització civil.
El nostre repte és el d’acollir a totes i tots els joves sense referents familiars i no podem deixar-los sense una primera atenció i seguiment. I, mentrestant, ¿els fem un lloc des l’exigència, l’oportunitat i el respecte, però promovent també la integració?