Ningú no l’esperava, ningú no la desitjava, ningú l’havia pressentit, però va arribar a envair-ho tot com una espessa i amenaçadora boira que va difuminar el cos i l’esperit de tots els éssers de la Terra, les seves vides, les seves il·lusions, el curs dels seus dies, la seva salut personal i la del seu entorn familiar i social. Molts d’ells van perdre les seves persones estimades, parents, amics, veïns … Els Caner sense pietat tirant sal a les ferides que havia obert en les seves carns i en les seves ànimes. També va frenar el ritme de les activitats quotidianes, canviant la manera de realitzar la vida diària i la forma d’enfrontar a tots els reptes i problemes petits i grans.

El temps va semblar que s’aturava com si el planeta hagués decidit interrompre la seva marxa en l’espai sideral. Al ominós silenci de les ciutats i llocs de reunió sonaven de manera preferent tenebrosos termes, uns coneguts i altres de nou encuny: pandèmia, coronavirus, covid-19, màscares, gel protector, rentat de mans, confinar, quarantena, test d’antígens , PCR, confinament, estat d’alarma, dipòsit de cadàvers, primera onada, desescalada, segona onada, contagiats, morts, sanitaris, respiradors, UCI, UCI, UCI … Les restants paraules que expressen alegria, esperança, diversió, acostament, van quedar relegades gairebé a l’ oblit, esperant temps millors ocults en un horitzó incert.
Als membres de l’voluntariat d’Intress també ens va arribar la pandèmia sense fer distincions: A el 13 de març érem 105 voluntaris, entre dones i homes, els que estàvem col·laborant amb entusiasme en els centres, donant el millor de nosaltres i rebent a canvi el bell regal de la resposta, l’afecte de les persones ateses i l’aprenentatge sobrevingut.

A partir d’aquest dia, tot va patir un canvi radical i dolorós: Vam perdre la proximitat amb les persones ateses i vam haver d’ajornar per a un millor moment els nostres desitjos d’ajudar-les presencialment. Bé, a alguns voluntaris i voluntàries no els va afectar, perquè van tenir la fortuna de poder continuar col·laborant, ja que les especials característiques de la seva activitat els ho permetien, sempre que complissin les ineludibles normes imposades pels preceptes oficials.

Parlem una mica d’aquestes “afortunades” persones voluntàries:
A la Zona Nord, aquelles, els noms de les quals desconec, que donen suport als centres d’Infància, segueixen encara complint la seva comesa.
A la Zona Est, algunes continuen exercint el seu voluntariat, però només en centres restringits. Les coordinadores del voluntariat en les Zones Nord i Centre es mantenen al peu del canó, utilitzant per a això els sorprenents mitjans tecnològics.

Luis i el seu grup segueixen emeten a la ràdio comunitària, els dimarts de cada setmana, el seu magnífic programa “Millor Impossible”, ajudant-se ara de l’Zoom, (¡beneïda tecnologia que ens permet fer fàcil el difícil!), Aconseguint amb les seves emissions mitigar la soledat, la por i el fàstic dels oients confinats, posant un raig de sol a la monotonia de la seva jornada. Juan, el policia, entrena els divendres a l’equip de futbol gaudint, en la mesura del possible, de la llibertat condicionada que ofereix la seva execució a l’aire lliure.

Carles, el jardiner, té cura com sempre les plantes que embelleixen l’ambient del seu CRPS de referència, posant un matís d’alegria en l’entorn.
Maria Elena i Andrea s’han incorporat recentment a un projecte, en el qual col·labora el CRL Vallecas, de dinamització de barri per a l’embelliment de les seves finestres i balcons… una tasca que pot donar moltes satisfaccions als vianants que tinguin l’oportunitat de contemplar-los! Pilar continua amb les seves classes de pintura en el seu CRPS, volent combatre així la tristesa i foscor d’aquests temps amb l’arma dels seus pinzells que plasmen la bellesa en els llenços i làmines de dibuix. Un regal per a la vista i una sensació de serenitat per a l’esperit! Ahlam comença la seva col·laboració en un centre de la Zona Est, donant suport a les tasques de gestió i d’oci. Properament, s’incorporarà una nova voluntària a realitzar la seva tasca com linkavole, online, és clar.

Però, la resta, ai, la resta! es resigna a esperar pacientment que la situació torni a ser la d’abans per continuar realitzant el seu voluntariat i així atendre a la infància, a les dones maltractades, als discapacitats intel·lectualment, a la gent gran en residències i centres de dia, a les persones afectades pel mal de la malaltia mental … A totes, totes aquelles sobre les qui recau de manera cruel el risc de l’exclusió social. Aquests homes i dones voluntaris han deixat reposar les seves ànsies de ajudar-les, de fer-les somriure, d’aportar-los la seva dedicació perquè aconsegueixin ser més fortes i segures de si mateixes.

Podria llistar molts noms d’aquestes persones voluntàries, però seria farragós. Valguin com a exemple, els següents:
Lluís-Xavier, Dinora, Ana-Isabel, Clara, Javier, Andreu, Joan Carles, Jaume, Manuel, Maria, Soledat, Santiago, la Montse, Vicent, Gorka, Aitor, Cecilia, Paqui, Trinitat, Carme, Anna Maria, Carolina, Rosa Maria, Eulàlia, Vicent, Núria, María Jesús, Caterina, Víctor, Marta, Margarita, Martina, Maria José … en fi, homes i dones en callada espera, els al·ludits i els no nomenats, fins a arribar al nombre de 105, que van realitzar amb il·lusió i ànsies d’ajudar la seva col·laboració al començament de l’any en curs i que van veure tallades les seves ales un 13 de març digne d’oblidar.
El Voluntariat d’Intress està més viu que mai. Ara calla, però parlarà amb veu forta quan tot això hagi passat. I passarà! Que així sigui!

TEXT ESCRIT PER : PAZ VILA. Desembre de 2020.